La felicitat arribà, igual que un oasis al desert, en aquell trajecte de punta a punta, engabiats al cotxe sec, amb una tortuga xinesa, un contratenor d’ombreres i lentejuelas, el teleadicte i el psicolec mocional de mitjanit. El comptaquilometres corri sense pausa, la fletja de la gasolina s’aporopava perillosament a la llum vermella.
De fons la tortuga cantaba una nana de la seva pàtria, els altres volavem lluny del coctxe, lluny de la carretera, lluny de es praderies, més enllà del mar i els continets, ens perdiem fora del globos terràqui, a l’estratosfera o a l’estraestratosfeta, o més lluny encara. Solitud i plenitud, la individualitat fería però ens unia, un sentiment més pur que l’aigua ens atravesava l’espina dorsal i ens acompasava tot i que erem lluny un dels altres i a la vegada els postres colzes es fregaven. Vam compartir un moment de felicitat estratosférica, elíptica, frigorífica, animal.
Els essers que poblaven el cotxe eren senzills dins la seva extravagancia, sincers, segurs de si mateixos, o no.
Formavem una manada estranya i fantàstica
